Eloi Castellarnau. Soci-Director de CA Abogados Penalistas
La crisi de l’any 2008, la immigració irregular, el coronavirus, qualsevol situació dramàtica, caòtica, confusa i per damunt de tot, amb alguna de les parts implicades en una situació de vulnerabilitat urgent, és terreny abonat per a l’engany, l’estafa, la picaresca, en definitiva, per al delicte. Un fet que, d’altra banda, ens podria semblar aliè i que, no obstant, va arrelat al caràcter de la nostra cultura llatina. (Llegiu La corrupció política en època de Juli Cèsar de José Antonio González Romanillos, llibre molt didàctic en el qual s’esvaeix la idea egocèntrica de que el pillatge, la corrupció i el delicte en sí és una cosa intrínseca a l’ésser modern i a la societat de l’estat modern i del capitalisme com a sistema regulador de l’economia).
El desgavell jurídic dels múltiples decrets aprovats pel govern, la improvisació continuada en les mesures a prendre, la confusió en les subvencions i ajudes per a pal·liar la crisi de la Covid19, són terreny fèrtil per a la prolífica ment del defraudador, dels més espavilats al canvi de regulació, del cercador de serrells legals, del “si això ho fem tots…”
Doncs bé, en aquest cas els lladres (encara que en la seva majoria en la vessant administrativa i no penal per les quantitats que es manegen) acudiran a les arques de la Seguretat Social, amb l’il·lícit propòsit d’estalviar diners o rebre’l indegudament. Així l’art. 307 del Codi Penal diu: (a) El qui, per acció o omissió, defraudi la Seguretat Social eludint el pagament de les seves quotes i conceptes de recaptació conjunta, obtenint indegudament devolucions d’aquestes o gaudint de deduccions per qualsevol concepte també de manera indeguda… ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a cinc anys i multa del tant al sèxtuple de la quantia esmentada llevat que hagi regularitzat la seva situació davant la Seguretat Social en els termes de l’apartat 3 d’aquest article. I art.308 (b) El qui obtingui subvencions o ajudes de les Administracions Públiques, inclosa la Unió Europea, en una quantitat o per un valor superior als cent mil euros falsejant les condicions requerides per a la seva concessió o ocultant les que l’haguessin impedit serà castigat amb la pena de presó d’un a cinc anys i multa del tant al sèxtuple del seu import.
Vagi per davant que per cometre el delicte hi ha un requisit quantitatiu establert pel legislador que és la quantitat de (a) 120.000.- euros i (b) 100.000.- euros de quota corresponent a l’exercici anual (ergo és necessari per parlar d’il·lícit penal que en un exercici, s’hagi defraudat l’import de la quota).
Aquest requisit ens assenyala que, en la majoria dels supòsits no se superarà allò defraudat a l’esmentada xifra i que, per tant, quedarà extramurs del dret penal la conducta del lladre, que se sancionarà per procediment administratiu d’acord amb les normes d’aquest ordenament jurídic. El motiu d’anàlisi d’aquest article no és entrar en qüestions dogmàtiques que donen de sí per tornar a reconstruir la biblioteca d’Alexandria, sinó posar en relleu exemples concrets del pillatge que poden patir les nostres arques. No cal dir que el que es protegeix és en essència és la capacitat recaptatòria de les arques públiques, caixes públiques, i en puritat, la capacitat d’ingressar diners de l’erari públic.
Així seran conductes típiques (penalment rellevants), el deixar d’ingressar les quotes de la Seguretat Social aplicades a les contingències d’una nòmina d’un treballador, per atur, per formació o qualsevol altre concepte (fingint no tenir capacitat econòmica a l’empresa), acollir-se a expedient de regulació d’ocupació, que implica traslladar el pagament de gran part del salari i quotes a l’administració, mentre el treballador segueix desenvolupant la seva feina, sol·licitar ajornaments de pagament de les quotes, generant deutes, i muntar una empresa paral·lela amb el fi d’eludir aquests pagaments, etc.
Però també d’una forma passiva, en el sentit de rebre ajudes, de manera indeguda, i aquí deixo lliure imaginació al lector, ja que els termes rebre, ajuda i indeguda, no deixen lloc a massa dubtes sobre la possible translació a una conducta concreta. En definitiva, hem de ser responsables en la gestió interna d’aquesta crisi, assumir que petits, mitjans i grans empresaris estan realitzant un esforç per seguir amb el pagament del que es deu, per un bé comú, un interès supra personal, que arriba a tot el ciutadà i que, per tant, ens beneficia a tots. La inspecció de Treball ha d’actuar, via administrativa, via penal, amb la major contundència contra aquest tipus de conductes.